A unes dues hores de Chiang Mai, el Doi Inthanon s’alça 2.565 metres sobre la plana: és el punt més alt de Tailàndia i el lloc més fred del país, on al gener la temperatura pot baixar per sota de zero a trenc d’alba.

Durant segles, la muntanya es va dir Doi Luang, la «muntanya gran». El seu nom actual ve d’Inthawichayanon, l’últim rei de Chiang Mai, que va dedicar bona part de la seva vida a protegir els boscos del nord i va demanar que les seves cendres reposessin aquí. La seva estupa encara és al cim, entre els arbres.

El 1972 la zona es va declarar parc nacional. Als seus 482 km² hi conviuen la selva tropical a la part baixa i el bosc nebulós a la part alta, un ecosistema poc comú a Tailàndia que acull més de 360 espècies d’ocells, moltes de les quals no es poden veure a la resta del país.

Al cim s’alcen les dues pagodes reials bessones, construïdes per la Força Aèria tailandesa per al 60è aniversari del rei Bhumibol (1987) i de la reina Sirikit (1992), envoltades de jardins de flors d’alçada.

La pujada travessa quatre paisatges en un sol matí. A baix, les cascades: Mae Klang, Wachirathan amb els seus 80 metres de caiguda i una boira permanent, i Siriphum, que es veu des dels jardins. Més amunt, el sender natural de Kew Mae Pan, que ressegueix la vora del penya-segat entre rododendres i arbres coberts de molsa, i l’Ang Ka, una passarel·la de fusta sobre la torbera del cim. Als vessants hi viuen comunitats karen i hmong que, gràcies als Projectes Reials, conreen cafè aràbica, maduixes i flors en lloc de cascall. I al sud-est, ja a la falda de la muntanya, hi ha les terrasses d’arròs de Baan Pa Pong Piang, de les més boniques del país.